A mitjans de segle passat, quan vam patir la primera gran deslocalització cap a Corea, les grans empreses lineals de què parlàvem a la filatura es van desmembrar, i això va provocar que cada pas de la cadena, es convertís en diferents empreses independents.
També va comportar coses bones, ens vam especialitzar més i millor, i també va permetre que bons contramestres tèxtils es convertissin en petits empresaris familiars i fessin de teixidors a mans: els primers autònoms!
I en el cas de la confecció, van ser sobretot les dones les que van agafar el timó, i van muntar tallers propis.
La confecció és un ram molt especialitzat i diversificat en màquines i oficis, i fins a finals de segle va ser un motor econòmic prou important,
Amb els anys vam anar perdent empresaris i van aparèixer les multinacionals del sector. Es calcula que en els 20 primers anys de la irrupció del gran grup de moda que actualment aglutina les botigues i principals aparadors dels nostres carrers, van desaparèixer a Espanya 100.000 llocs de treball del sector tèxtil. Aquestes grans marques van provocar que es portessin a cosir les peces, primer al Marroc i Turquia, i com tristament sabem pels esdeveniments de Bangladesh, darrerament la deslocalització ha fet un gir cap a Àsia.
Malgrat tot, tenim memòria i màquines que podem tornar a posar en marxa!
Moltes dones que vam renunciar a la costura per rebel·lió a una obligació de gènere, hem vist com els nostres fills la tornen a reprendre, quan són lliures i poden triar.
Perquè construir una peça de roba útil és un treball d’enginyeria preciós!
La roba, i qualsevol peça tèxtil que utilitzem, han estat pensades i confeccionades per un ús determinat. Per arribar a aquest resultat d’utilitat i /o bellesa, el confeccionista ha de conèixer i disposar del teixit adequat per a poder-lo manipular a favor del resultat final.
Per això, Cotó Roig planteja teixits bàsics, universals i tot terreny, de punt i de plana, que juguen a favor de la peça i en permeten l’arquitectura.