Ens presentem? D’acord, però ho fem a quatre mans:
Rosa: Em van parir sota un teler, i em va bressolar el soroll de les màquines… Sóc d’una raça en extinció que conec per cultura (el meu entorn) com ja pocs de la meva generació… Vaig començar d’aprenenta local i vaig jubilar-me de creativa per col·leccions mundials de moda en teixits de cotó.
Àngels: Jo no sóc del ram del tèxtil, jo vaig néixer més aviat entre peixos i camps, gaudint de la natura en tots els jocs. Des de petita volia fer coses perquè la vida de tots fos més simple, bonica i feliç.
La meva estada en un camp de refugiats durant la guerra dels Balcans em va fer acostar al món agrícola i vaig encaminar la meva formació a la terra i l’aigua. Això m’han permès treballar en diferents països i en diferents àmbits, i conèixer persones i situacions vitals molt diverses, que m’han ajudat a enfrontar-me al món amb valentia i dir-me a mi mateixa que res és impossible.
Rosa: …Això m’ha fet gaudir molt, en tot aquest camí he fet antropologia i sociologia, sense deixar de teixir…, i des del 68, que jo començava a nuar a la fabriqueta del pare, a Catalunya ja patíem una de les primeres grans davallades en el sector, a causa de la deslocalització del tèxtil cap a Corea. Des de llavors, he assistit a diferents crisis del sector, fins a Xina, on diferents països “emergents”, han anat fent d’esquirols en diferents moments fins arribar gairebé a l’extermini del tot l’ofici, fomentat per grans empreses tèxtils que tots coneixem…
El 2005 em retiro d’aquest sistema, passo per un any sabàtic on em pregunto què puc fer amb un ofici tan meravellós i on he gaudit tant, per crear economia, però una economia real, que ens enriqueixi, no que ens degradi i ens empobreixi fins a fer-nos abaixar persianes a tants…
Àngels: També n’he fet d’antropologia i sociologia. Voltant pel món n’aprens molt d’això! I una de les coses que aprens és a estimar d’allà on véns. Sempre penso que a casa és un dels millors llocs per viure, així que l’any passat vaig decidir parar-me i intentar aportar un granet de sorra per millorar les coses de forma local, amb la intenció que la repercussió de la meva feina fos també global.
Rosa: El 2008 presento al món, la col·lecció d’Aixovar, amb la intenció de deixar “empremta”, perquè els fills de la cultura tèxtil, la nostra, puguin apreciar la qualitat i la senzillesa d’uns teixits que encara podíem produir i gaudir des de casa, i des de la proximitat, amb aquesta riquesa que tenim.
El camí d’aquesta col·lecció ha esdevingut un tast i un test, en diferents sectors i col·lectius, i això em fa pensar que hauria d’esdevenir un projecte d’economia perquè el món ens ha dit un sí.
Àngels: Així que l’Abril del 2013, després de l’accident en una fàbrica tèxtil a Bangladesh, decidim conèixer què passa en el món del cotó, busquem informació, parlem amb diferents persones i en aquestes converses, es va repetint el nom de la Rosa com a referent, com la persona que té una visió pròpia, que camina cap on nosaltres volem caminar.
Rosa: En aquest camí de construir empresa i projecte, conec l’Àngels, que va pel camí, des de la seva formació i passió, de buscar vies de traçabilitat amb el cotó d’Andalusia, que sembla ser que se’n va cap a l’Àsia i l’hem d’anar a buscar de nou als grans aparadors d’aquí, vía Bangaldesh o d’altres.
Àngels: Així que busco la Rosa, la conec, l’hi explico què penso, cap on volem anar i siiii….
I neix un somni:
Coneixem el camí, coneixem l’ofici…, i comencem a intimar amb tots els passos i engranatges de la cadena: agricultors, filadors, teixidors, acabadors i confeccionistes: i voilà!
Encara és possible!!! Malgrat que el millor fil que veiem que es pot obtindre amb aquesta qualitat d’origen proper ja no es fabriqui a Occident (el fil amb què teixim l’importem per preu), hi ha filadors disposats a engegar les màquines per provar-lo, i veiem possible poder oferir amb aquest fil, la base de teixits que formen part de la col·lecció Aixovar, i ampliar possibilitats amb la intenció que en puguin gaudir d’altres creadors, artesans i confeccionistes que treballen amb cotó i se’ls fa difícil tenir accés a bons materials fets a casa. I és així com creem Cotó Roig
El que pretenem “fer circular” amb aquest projecte, és que, quan s’uneixen creativitat i propòsit, trobem encara les eines per a vehicular-los, perquè som una cultura rica en oficis. Però no ens enganyem: el cotó és industrial o no és viable. Per posar en marxa aquest camí de la traçabilitat, en què puguem visualitzar i sentir-nos propers a tota la cadena, necessitem uns mínims molt alts, i això dependrà que vosaltres digueu un sí, que quan busqueu una peça de cotó que us toqui la pell, invertiu en valors també, el valor que li doneu a la vostra pell, al vostre treball i al fruit de la terra.
Rosa Escalé Bosch
Àngels Perramon Serra
Cotó Roig, 2014
