Tradicionalment, els acabadors pertanyien al ram de l’aigua.

La seva feina consisteix a rentar les empeses, treure impureses i deixar el teixit estabilitzat de mides, és a dir encongit, perquè el confeccionista o l’usuari no tingui problemes posteriors.

Al voltant dels acabadors, hi trobem: l’estampació, els tintorers i l’ennobliment, és a dir, tot allò que es fa per afegir-hi materials per millorar el tacte, aportar protecció al teixit, etc.

Són indústries amb pes propi, les seves màquines poden fer ben bé 20 o 30 m.

I necessiten molta aigua, totes elles tenen normatives i revisions específiques del sector i de productes, i per suposat, depuradores.

Dels anys 60 ençà, com en tants altres ambients de la vida quotidiana, han triomfat les químiques, com a la terra, a les farmàcies… I, paralel·lament, s’ha deslocalitzat

la teixiduria cap a Àsia, la indústria s’ha desmembrat, el teixit ve de fora, importat a pes i passant per la Borsa, de les mans d’experts en especulacions, i no pas amb teixits.

Per tant la situació actual és la següent:

En general, els teixits que trobem a les botigues s’han creat especulant amb el cost de les matèries i són de baixa qualitat i poc diversos. Viatgen via contenidor i quan arriben, són adquirits per diferents importadors que els diferencien  per fer-los atractius per a les col·leccions de moda, a base de processos d’acabats, estampacions i productes afegits, generalment químics, que malmeten el teixit, i de vegades la nostra pell.

A Cotó roig, hem invertit el criteri: hem dissenyat i creat uns teixits prou bons, encara que amb la mentalitat de bàsics, perquè no els haguem d’ennoblir.

Teixits pensats per encongir i per ser estables,  que amb un procés industrial de rentats similar al que feien les nostres àvies  al riu, puguem donar-los  ús, i siguin  amables, estables i de durada.